EL DRAC DEL PATRIARCA
Quan pense en una història, en una història antiga, contada per algú pròxim sobre València o sobre un lloc proper a mi, pense en ma mare, contant-me històries, assentada amb els meus germans, totes sobre València, una València antiga. Sempre ens contava les seues històries amb calma i amb intensitat. Quan pense en eixos moments, en eixes vesprades, la primera història que em ve a la memòria és la del Drac del Patriarca.
Esta història em va donar molta por quan la vaig escoltar, la mateixa por que sentireu vosaltres, ja que el protagonista d'esta història, no és ni més ni menys que un drac. Un drac d'eixos que es conten en totes les històries, que rapten la gent, o se la mengen, o mantenen els pobles i ciutats espantadts per la seua presència.
La nostra història també té un drac. Un drac que va aparéixer per primera vegada després de la riuada tan greu que va ocórrer a València fa ja, molt, molt de temps. El meu iaio per eixe llavors encara vivia i, a més, era un dels que treballaven a l'horta de València, on el drac s'amagava i alimentava. Fins i tot ho va veure amb els seus propis ulls! Els meus germans i jo sempre pensàvem que havia tingut molt sort, perquè que mai ho havia agafat!
Com ens agradava tant la història, els meus germans i jo li demanàrem a ma mare que ens portara a veure el drac, perquè ens havia explicat que quan ho van agafar, ho van penjar a la paret de l'església del Patriarca. Havíem de veure-ho amb els nostres propis ulls! Un drac de veritat!?
Mentres observàvem el drac, meravellats, ma mare ens va tornar a contar la història, que tots escoltareu ara, i que esperem que us agrade tant com em va agradar a mi.
Allò era València, fa ja molts molts anys, quan hi havia un drac molt roí que es menjava tot allò que trobava. Moltes persones del poble, quan narraven la seua trobada amb el malvat drac, deien que era enorme i terrorífic, i tots li tenien molta por.
El drac havia aparegut al Riu Túria, i deien les històries que, si t'acostaves massa a la vora, podies veure-ho, però amb la possibilitat, molt gran, de que et menjara abans que pogueres donar-te la volta per a contar allò que havies vist. Tota la gent de la contornada estava tan espantada del drac que van demanar que els més valents i forts soldats i herois dels volants foren a lluitar contra ell i a matar-lo. No obstant això, tot aquell que anava es convertia en aliment per a eixe poderós i enorme drac. Qui acabaria amb eixe malson?
Un dia, quan ja la població no sabia què més fer, i tots tenien por d'acostar-se al Riu per a comprovar si el drac continuava allí, va aparéixer un cavaller. Aquest cavaller venia de molt molt lluny, atret per les històries que es contaven d'eixe drac, i venia armat i disposat a, d’una vegada per totes, matar eixe drac que tenia a tot el món aterrit.
La gent al principi no s'ho creia. Tots els seus cavallers i valents herois havien acabat sent aliment per al drac. Què tenia eixe cavaller que li feia estar tan segur de què podia acabar amb el drac? Però la gent no va preguntar, i van deixar que el cavaller fora al Riu a matar el drac. No tenien res a perdre, i si li ocorria quelcom, no seria perquè no se l'havien avisat.
El cavaller, abans d'anar, va buscar en la ciutat un objecte, un objecte brillant i lluent, que poguera afegir al seu tratge. Quan ho va aconseguir, va anar al riu, armat amb una llança, buscant el drac, a qui no va tardar a trobar. I diuen les històries que el drac, paralitzat, no es va moure quan el cavaller es va acostar per a donar-li l'estocada mortal. Molts diuen que va ser per l'objecte que portava el cavaller, cosit al pit, que va fer que l'animal es vera a si mateix per primera vegada i s'espantara del seu propi reflex, fent que es paralitzara el temps suficient perquè el cavaller acabara amb ell. Altres, diuen que el reflex de l'objecte ho va cegar i el drac va sucumbir sense mostrar signes de defendre's.
Esta història em va donar molta por quan la vaig escoltar, la mateixa por que sentireu vosaltres, ja que el protagonista d'esta història, no és ni més ni menys que un drac. Un drac d'eixos que es conten en totes les històries, que rapten la gent, o se la mengen, o mantenen els pobles i ciutats espantadts per la seua presència.
La nostra història també té un drac. Un drac que va aparéixer per primera vegada després de la riuada tan greu que va ocórrer a València fa ja, molt, molt de temps. El meu iaio per eixe llavors encara vivia i, a més, era un dels que treballaven a l'horta de València, on el drac s'amagava i alimentava. Fins i tot ho va veure amb els seus propis ulls! Els meus germans i jo sempre pensàvem que havia tingut molt sort, perquè que mai ho havia agafat!
Com ens agradava tant la història, els meus germans i jo li demanàrem a ma mare que ens portara a veure el drac, perquè ens havia explicat que quan ho van agafar, ho van penjar a la paret de l'església del Patriarca. Havíem de veure-ho amb els nostres propis ulls! Un drac de veritat!?
Mentres observàvem el drac, meravellats, ma mare ens va tornar a contar la història, que tots escoltareu ara, i que esperem que us agrade tant com em va agradar a mi.
Allò era València, fa ja molts molts anys, quan hi havia un drac molt roí que es menjava tot allò que trobava. Moltes persones del poble, quan narraven la seua trobada amb el malvat drac, deien que era enorme i terrorífic, i tots li tenien molta por.
El drac havia aparegut al Riu Túria, i deien les històries que, si t'acostaves massa a la vora, podies veure-ho, però amb la possibilitat, molt gran, de que et menjara abans que pogueres donar-te la volta per a contar allò que havies vist. Tota la gent de la contornada estava tan espantada del drac que van demanar que els més valents i forts soldats i herois dels volants foren a lluitar contra ell i a matar-lo. No obstant això, tot aquell que anava es convertia en aliment per a eixe poderós i enorme drac. Qui acabaria amb eixe malson?
Un dia, quan ja la població no sabia què més fer, i tots tenien por d'acostar-se al Riu per a comprovar si el drac continuava allí, va aparéixer un cavaller. Aquest cavaller venia de molt molt lluny, atret per les històries que es contaven d'eixe drac, i venia armat i disposat a, d’una vegada per totes, matar eixe drac que tenia a tot el món aterrit.
La gent al principi no s'ho creia. Tots els seus cavallers i valents herois havien acabat sent aliment per al drac. Què tenia eixe cavaller que li feia estar tan segur de què podia acabar amb el drac? Però la gent no va preguntar, i van deixar que el cavaller fora al Riu a matar el drac. No tenien res a perdre, i si li ocorria quelcom, no seria perquè no se l'havien avisat.
El cavaller, abans d'anar, va buscar en la ciutat un objecte, un objecte brillant i lluent, que poguera afegir al seu tratge. Quan ho va aconseguir, va anar al riu, armat amb una llança, buscant el drac, a qui no va tardar a trobar. I diuen les històries que el drac, paralitzat, no es va moure quan el cavaller es va acostar per a donar-li l'estocada mortal. Molts diuen que va ser per l'objecte que portava el cavaller, cosit al pit, que va fer que l'animal es vera a si mateix per primera vegada i s'espantara del seu propi reflex, fent que es paralitzara el temps suficient perquè el cavaller acabara amb ell. Altres, diuen que el reflex de l'objecte ho va cegar i el drac va sucumbir sense mostrar signes de defendre's.
Fóra com fóra, el drac va morir, i tota la ciutat va celebrar durant dies la mort d'aquell que els havia arrabassat a tants i que no els havia deixat acostar-se al riu que tant amaven, o a les terres que els alimentaven.
De tan memorable moment no ens ha arribat, a hores d'ara, el nom del valent cavaller d'armadura brillant. Tampoc imatge del seu tratge, ja que es diu que després de la mort del drac tots els habitants de la ciutat, u per u, van abraçar el valent cavaller, trencant el seu tratge, que ja poc servia. Però el que sí que ens ha arribat fins al dia de hui és el cos del drac, amb el ventre atibacat de palla, per on van passar molts dels nostres iaios. I si no creieu de la seua existència, aneu, aneu a l'església del Patriarca, i mireu en una de les seues parets. Des d'allà dalt, el drac més terrorífic de tota València, us saludarà amb la boca oberta i els ulls buits.
Però si mireu bé, observareu, com vaig poder observar jo en el seu moment, que de drac quedava poc, i la bèstia que en realitat va turmentar tant els nostres iaios, no va ser ni més ni menys que un enorme cocodril, que descansarà en la paret per a sempre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario